OBRA

Henry Moore, Jean Arp, Giacometti, entre d’altres, han estat -i són- alguns dels meus referents. Ells, jo, tots cerquem el mateix: que les nostres peces facin tremolar el cor o el cervell. L’escultura és, per a mi, un instrument per poder exterioritzar la meva consciència, els meus sentiments; una eina terapèutica en diàleg constant amb mi i amb les persones que l’observen i se la fan seva.

La major part de les meves escultures, les realitzo en fusta i en pedra, si bé hi puc afegir altres materials com el ferro o la pedra. També he treballat la neu i el filferro. En el cas de la fusta, la seva calidesa, els seus anells de creixement… em regalen senyals, m’indiquen camins a seguir, em conviden a aprofundir en determinades formes.

Res és gratuït en les meves obres. Totes les annexions són fruit d’una intensa deliberació al voltant del que vull transmetre: una crítica sobre el món que ens envolta, quelcom personal (alliberar pors, per exemple), la bellesa en les formes del cos humà i el cos (doblecs de la pell, de la perspectiva de l’ull, de mirar més enllà, de menys és més) com a conductor per despullar sentiments.

Per a mi és un repte haver escollit aquesta manifestació artística. La feina d’escultor va més enllà de finalitzar una peça i exposar-la. Comprèn tot el procés de creació: escollir la idea, alimentar-la, recrear-t’hi, extreure-li tot el suc, tamisar-la, cercar la matèria, sempre pesant (troncs d’arbre caiguts, roques de pedrera). Motoserra, martell, neumàtic, maça, carregar, descarregar, la fressa de les eines, la pols… tot té un significat en el procés de creació. És una tasca feixuga, solitària i, malgrat la seva duresa, el cor batega amb força i la boca saliva quan la matèria va prenent forma i l’esforç desemboca en una obra gestada a foc lent, resultat de la passió que dorm en les branques del meu encèfal que batalla per exterioritzar una visió particular de sentir i de veure el món que vol dialogar amb els altres a través de l’escultura.